Comparació Publicitat Turística Ibérica.

A continuació analitzarem les campanyes publicitàries turístiques d'Espanya i Portugal. No hi ha dubte de que el turisme és un sector clau en ambdosos paisos, que tenen certes similituds però també grans diferències. Tant Espanya com Portugal intenten vendre la seva realitat de formes molt diferents. Agafem aquest anunci com a exemple de la campanya realitzada per la marca Espanya, amb l'eslògan I Need Spain.

Com veiem, visualment es mostren entorns idílics, gairebé amb un toc màgic, com podem veure en aquest cas o en l'anunci ambientat en la nit. Predominen les línees corbes i la combinació de colors vius. En aquest cas hi trobem una combinació suau de colors i formes que fuguen a l'horitzó, amb diverses persones a la platja prenent el sol. Aquest punt de fuga ens porta a llegir el lema d'aquest anunci, "La siesta no es para dormir, es para soñar". D'entrada hi trobem una tipografia desenfadada, utilitzada a tota la campanya, que li treu serietat a l'anunci. Això no es un fet negatiu, ni molt menys, ja que va a conjunt amb la idea que es vol vendre d'Espanya, un lloc màgic on les obligacions queden apartades. El text també va estretament relacionat amb aquesta intenció de vendre el nostre país com a un lloc on poder descansar i disfrutar, venent així dos dels nostres elements més coneguts, les immenses platges i la tan famosa 'siesta'. 

Donat l'important pes de la platja en aquest anunci, aprofitarem per comparar-lo amb una producció dins de la campanya de Portugal que també es basa en aquest recurs natural.

Com veiem, l'element central de la campanya segueix sent el mateix, la platja, però el tractament de la imatge es totalment diferent. En el cas de Portugal s'aposta per la composició de diverses fotografies muntades en continuitat. Tot i que la forma de la platja segueix mantenint línees corbes, les divisions de les imatges, així com les muntanyes i l'horitzó fan que la linea recte predomini, que connotativament dóna una imatge de serenor, respaldada també per una tipografia recte, sense inclinació com en el cas de la campanya espanyola. Els tons no són tan vius com en el seu homónim ibéric restant-li màgia a la campanya peró donant-li una serietat que va en la línea de tota la campanya portuguesa.

Altres anuncis en els quals s'aprecia aquesta dualitat entre imaginació, llibertat i màgia contra quietud, calma i seriositat són els anuncis artístics i culinaris. Mentre que en el cas portugués es segueix utilitzant el recurs de diverses fotografies unides, en els quals es mostren diverses construccions ubicades al seu país, de línies rectes i sense sensació de moviment, a la campanya espanyola passa totalment el contrari. Nomes es mostra una sola construcció artística, de línies corbes, amb dinamisme i colors vius, gairebé irreals, i utilitzant persones dins de la publicitat, fet que trobem constantment en el cas espanyol i per contra no trobem en el cas portugués.

Amb la campanya gastronómica passa gairebé el mateix, mentre que Turismo de Portugal mostra els elements de la cuina portuguesa, centrant-se en el peix fresc, I Need Spain dóna protagonisme a un dels nostres cuiners més internacionals, Ferràn Adrià, en una representació que podríem considerar gairebé un bodegó (d'aquí l'eslògan "El arte aquí no està solo en los museos")

Fins i tot en temes menys formals i més institucionals podem trobar-hi diferències, sobretot en el logotip. Tot i que ambdosos utilitzen els colors institucionals del seu país, el logotip de I need Spain és més atrevit, té una forma més abstracte, una tipografia més original i sobretot està formulat en anglés. el que li dona un toc d'obertura cap al extranger, mentre que el logotip de Turismo de Portugal és més clàssic, amb tipografia més conservadora i podríem dir que més discret.

En definitiva, l'aposta espanyola plasmada en aquests cartells per la màgia, l'extraordinari i la diversió xoca amb la proposta menys arriscada de Portugal, on no es deixa tant a la imaginació i s'aposta per la calma, l'elegància i la serenor. No es pot entrar a valorar quin dels dos models és més apte, tot i que el que si es pot garantir és que les directrius donades als publicistes han estat correctament seguides ja que en ambdos casos es trasmet la imatge desitjada perfectament.

Art i publicitat, una relació estreta.

La publicitat sempre ha estat estretament lligada a l'art, inspirant-se sovint en aquest per crear diverses campanyes. Fins i tot, podríem argumentar que certes creacions publicitàries tenen tal càrrega estètica i creen un impacte tan important com per considerar-les en si mateixes creacions artístiques.

En aquesta publicitat del fabricant de material escolar Staedler hi trobem el primer cas, la utilització de recursos del mon artístic amb un objectiu publicitàri. La publicitat es nodreix del que l'envolta, tant de la societat com de les seves representacions, i l'art no podia ser una excepció. Es per això que moltes campanyes s'inspiren en aquest camp, com en el cas que ens ocupa, on la punxa del llapis forma la famosa Sagrada Familia. Pero Staedler no innova ni molt menys empreant elements artístics o adaptant-los com els hi convé als publicistes, com veurem a continuació:

Resulta impossible no recordar al veure aquesta publicitat de la coneguda marca d'ulleres Ray-Ban el pop art popularitzat per Andy Warhol a la seva sèrie de retrats de Marilyn Monroe. El pop art ha estat una de les tendències artístiques més emprades per als publicistes per la seva càrrega visual basada en colors llampants. Però realment, les publicitats que agafen elements artístics, són realment un intent de trobar inspiració o formen per si mateixes representacions artístiques?

En aquest cas trobem un anunci de Peugeot, en el qual identifiquem ràpidament l'us d'una tipografia associada clarament al moviment 'hippie', així com uns colors que ens recorden al pop art, que repeteixo, és una clara font d'inspiració per a moltes publicitats. Però, realment, si no hi trobèssim un logotip, podriem considerar aquesta imatge art? És a dir, si aquesta imatge no tingués un propósit comercial, ens trobaríem davant d'una representació artística que podria ser confosa dins d'un corrent? 

Un altre dels casos en els quals hi trobem aquesta dualitat publicitat-art és aquest anunci de Ray-Ban, que clarament podria ser considerada una obra d'art pertanyent al pop-art, tot i que també agafa elements del cubisme en la construcció mitjançant elements geomètrics.

Així doncs, opino que la publicitat sovint es basa en elements artístic ja que és una manera "d'assegurar el tret", recordant quelcom que a l'espectador li és familiar. No obstant, cal ser un gran publicista per aconseguir l'efecte contrari i fer que una publicitat pugui ser considerada una obra d'art. En definitiva, la relació de la publicitat amb l'art és molt estreta, i sovint serà dificil discernir entre una publicitat basada en art i un art creat a partir de la publicitat.

Leyes de Gestalt

Las leyes de Gestalt, establecidas por el psicólogo Max Werthemeir en el siglo XX,  explican el origen de las percepciones a partir de los estímulos. Apoyan el principio  de que el todo es algo más que la suma de sus partes.

En esta campaña de una famosa marca de vino rosado identificamos la ley del cierre, que denomina la acción que realiza nuestra mente al completar una figura mediante elementos que no aparecen en ella. Aunque la figura se presente incompleta, nuestra mente la completa.

En el logo de la marca Unilever, fundada en 1930 en Holanda y propietaria de más de 400 marcas, entre ellas Mimosín, Axe, Rexona, Dove o Knorr, encontramos una de las leyes de Gestalt, concretamente la de la estructura, ya que percibimos este logotipo como un todo a pesar de estar formado por pequeñas formas.

En este diseño de lata de refresco apreciamos el uso de la ley de la continuidad, que reza la agrupación como parte de un modelo de los elementos o patrones que se repiten, en este caso, pareciéndose a la lencería de una mujer.